Remordiments prehistòrics

- Obre el geni que tens dintre. Ojalá mai despareixi!

- Sota la pluja ballaven els tambors dels nostres kors, de les nostres trepitjades, de les nostres mirades. Sota la pluja escoltavem el cant de la vesprada. De sobte, un timbal va emmudir pel crit inesperat d'un nen petit. El crit deia: " No tinc encara paraules, però tinc el meu so". Sota la pluja va començar la melodia.

- Mai sabrem la veritat fins que un dia ens agafem les mans i morim entrellaçades!.

- De vegades faig i altres desfaig. Li vull preguntar al faig com es reguen les arrels, aquelles que no es veuen perquè fugen de la llum, aquelles que es perden en les profunditats de la ceguesa, aquelles que no tenen mans buides, aquelles que s'assequen de tant plorar, aquelles arrels que no saben on van, però no paren de trobar terra per kréixer, aquelles que es fan amb la humitat de la tempesta i es desfan amb el sol dels dies. algú sap on van?

- Ratlles, ratlles i més ratlles. Gargots insignificants que rodolen sense sentit i quan es troben pel camí es dibuixen.

- Si de nit plores perquè s'en va el sol, les llàgrimes no et dexaran veure les estrelles.